Què entenem realment per “saber anglès”?
Per a començar, citaré una frase que vaig recollir fa uns anys en una de les conferències de la convenció anual organitzada per l’APAC1:
English is not English anymore
És a dir, ‘l’anglès ja no pertany als anglesos’. Haig de confessar que no estic segura de si el anymore era aquí o és collita pròpia, però en qualsevol cas, crec que és necessari per a posar l’accent en la realitat actual d’aquest idioma i adoptar l’enfocament adequat.
Que l’anglès ja no pertanyi als anglesos significa, entre altres coses que, des que es consolidés com a llengua franca al llarg del segle XX, avui dia, i triant les xifres més conservadores, el nombre de persones que el tenen com a segona llengua duplica el nombre de persones que el tenen com a llengua materna.2
Que l’anglès ja no pertanyi als anglesos pot suscitar, a més, la següent pregunta lògica: Si ja no pertany als anglesos de qui és, llavors? Crec que aquí hem d’anar una mica més enllà i atrevir-nos a afirmar que pertany a tot aquell que vulgui i/o ho necessiti.
Una llengua de tothom: l’anglès com a llengua franca
Segons aquesta tesi, l’anglès d’un sheffieldès o d’un neoyorquí resulta tan vàlid com el d’un murcià. I abans que ningú es tiri les mans al cap, vull subratllar que parlo de l’anglès com a eina comunicativa global, no com a patrimoni lingüístic únicament anglòfon.
I és que això és el que tenen les llengües franques.
Solc portar aquesta particularitat a l’extrem per combatre un fenomen que es dona sovint: el que m’agrada anomenar l’Efecte Botella o potser l’Efecte Relaxing Cup (encara no m’he decidit). I no, no pretenc obrir ferides ni jutjar aquella coneguda intervenció pública, sinó rescatar la idea de fons, perquè moltes persones es frenen davant del ridícul quan pensen en utilitzar l’anglès en públic.
No parlo només de samarretes amb tasses de cafè amb llet, sinó també de referències com el Morri Crisma de Sergio Ramos o el London tonight d’Emilio Botín. I per descomptat, de la demolició mediàtica que sovint pateix l’anglès que parlem els espanyols.
Aquest enfocament redueix el valor real d’una llengua: comunicar-se. I reforça l’autoexigència de parlar un anglès “perfecte”, quan el que realment importa és fer-se entendre, connectar, compartir.
Per què volem que sapiguen anglès?
Com a pare o mare del teu fill, per què vols que aprengui anglès?
Probablement, entre les teves respostes es trobarien raons com: perquè és important per al seu futur, perquè tindrà més opcions de trobar una bona feina, o perquè no vols que pateixi com ho has fet tu (o continues fent-ho) amb l’idioma.
Tot això està molt bé, però no n’hi ha prou que tu ho tinguis clar. D’una banda, perquè el teu fill o filla encara no està preparat per comprendre aquests motius, per vàlids i encertats que siguin; i de l’altra, perquè, evidentment, nosaltres no som ells.
El que compta de debò: els seus propis motius
Si preguntem als infants per què volen saber anglès, probablement les seves respostes serien molt diferents a les nostres. Probablement, entre les seves respostes es trobarien les següents: Perquè és divertit, perquè m’agrada, perquè els Minions parlen anglès, perquè sí, perquè… no sé.
Per més volubles i capritxosos que puguin semblar-nos els seus perquès, són els que compten amb més pes i els que realment determinaran el desenvolupament del seu aprenentatge. Simplement perquè són els seus.
De manera que, el que principalment ha d’importar-nos, allò en què hem de centrar els nostres esforços és a provocar, impulsar aquesta voluntat per aprendre.
En aquest sentit, i per fortuna, cada vegada sorgeixen més enfocaments i recursos que s’allunyen d’aquells més tradicionals basats, gairebé exclusivament, en l’estudi formal de la llengua. Les metodologies actuals se centren en fomentar el component lúdic en el context d’aprenentatge, a emular la forma en la qual aprenem la nostra llengua materna, a utilitzar la pròpia llengua estrangera com a mitjà d’aprenentatge, no com una fi en si mateix (metodologia CLIL3).
D’altra banda, i al marge de l’entorn acadèmic, ja no resulta estrany trobar activitats en anglès dins de l’oferta d’oci i entreteniment familiar. Tampoc hem d’oblidar-nos del fonamental paper que juguen les noves tecnologies a l’hora de facilitar l’entrada de l’idioma a casa mitjançant múltiples formats i a cop de clic.
Però no passem per alt l’agent no formal més important i decisiu en tota aquesta història: la familia com agent actiu de l’aprentatge.
Per això, més que transmetre’ls les nostres raons, cal que els ajudem a construir les seves pròpies. L’objectiu hauria de ser que entenguin l’anglès com una eina útil, divertida i significativa per a la seva vida, no com una obligació imposada. Només així podran apropar-s’hi amb curiositat i motivació genuïna.
Vols saber com ho fem a Englishpitinglis? Et convidem a descobrir-ho
Potser ha arribat el moment de mirar l’anglès amb uns altres ulls. D’abandonar la por al ridícul, el perfeccionisme paralitzant o l’obsessió pels accents. D’ajudar els nostres fills a fer-lo seu des del joc, la curiositat i la confiança.
Perquè no es tracta de tenir un nivell “perfecte”, sinó de sentir-se capaç de comunicar-se. D’utilitzar l’anglès com allò que realment és: una eina per obrir-se al món.
A englishpitinglis, acompanyem aquest procés amb una metodologia natural, dinàmica i adaptada a cada infant.
Si vols saber com ho fem, estarem encantats d’explicar-t’ho! Contacta amb nosaltres i t’ho mostrem sense compromís.
1 APAC: Associació de professors i professores d’Anglès de Catalunya (Associació de professors i professores d’anglès de Catalunya).
2 Segons dades de la publicació The Ethnologue: Languages of the World, dels 942 milions de persones que parlen anglès, uns 340 milions són natius i 602 milions ho tenen com L2. Última actualització: 2013.
3 CLIL: Sigles de Content and Language Integrated Learning. Metodologia que utilitza l’idioma objecte d’estudi per a abordar, al seu torn, altres disciplines.